Anna Espinosa Braso

Públic

Soc del Pirineu català, un context on la salsa no formava part de l’oferta cultural habitual. No va ser fins als 18 anys, quan vaig anar a viure a Lleida capital i vaig començar a tenir ingressos propis, que vaig poder apuntar-me a classes. L’accés a aquesta pràctica va estar relacionat amb la meva autonomia econòmica i amb el canvi d’entorn.
Al cap d’uns mesos, vaig comprar les meves primeres sabates de ball llatí. Aquest moment va marcar simbòlicament la meva entrada real en el món de la dansa. Recordo la primera classe en què vaig aconseguir portar-les sense que em fessin mal: el meu cos començava a adaptar-se a una nova tècnica i postura. Aquell dolor inicial formava part del procés d’aprenentatge i disciplina corporal.
Les meves sabates actuals són de setí vermell, amb un taló de 7,5 cm d’alçada i sola de camussa, que facilita el lliscament controlat. Les utilitzo per entrenaments, espectacles i espais socials, principalment a Barcelona, a Dancelab Laboratori de Dansa i Art (Barcelona). Quan me les poso, em sento una ballarina professional. Simbolitzen esforç i dedicació, i són un dels objectes que sempre porto al cotxe perquè m’acompanyen en aquesta passió.
Des del punt de vista funcional, el taló eleva el centre de gravetat i modifica la postura corporal, obligant a activar la musculatura i projectar el cos cap endavant. La sola permet girs fluids i la corretja aporta estabilitat. Aquest disseny, però, no és neutre: construeix una estètica corporal concreta. El taló accentua el moviment dels malucs i contribueix a una representació escènica associada a la feminitat dins del ball llatí.
Segons Mauss (1934/1979), el cos és modelat culturalment a través de tècniques apreses socialment. La sabata de salsa forma part d’aquest aprenentatge: no només facilita el moviment, sinó que disciplina el cos i l’inscriu en un estil cultural determinat.
En els espais socials on ballo amb parella rotativa, la sabata també té una dimensió simbòlica. Funciona com a marcador de compromís dins la comunitat i participa en el ritual de preparació abans de ballar. El color vermell pot associar-se a passió i visibilitat escènica.
La salsa té arrels caribenyes i llatinoamericanes, però la seva expansió global ha comportat processos d’adaptació i escenificació (Washburne, 2008). En els seus orígens sovint es ballava amb calçat quotidià, mentre que la progressiva especialització respon a la professionalització del ball. Si comparem amb altres pràctiques, com danses africanes —on es balla descalç— o el ballet clàssic —amb sabates de punta—, observem que cada cultura construeix una relació diferent entre cos i terra. El disseny varia segons l’imaginari cultural i segons la manera com cada societat conceptualitza el cos i el moviment.
Des de la perspectiva de la cultura material, els objectes participen activament en la configuració de la identitat (Miller, 2010). En el meu cas, aquestes sabates representen una transformació personal: el pas d’un context rural sense accés a la salsa a un entorn urbà on puc construir una identitat vinculada a la dansa.
Tal com també hem comentat a classe amb el professor Alex Morales (A. Morales, comunicació personal, 23 de febrer de 2026, els objectes no només reflecteixen la cultura, sinó que contribueixen a produir-la. En aquest sentit, la sabata de salsa no és només un instrument funcional, sinó un element que participa activament en la construcció del meu cos i de la meva identitat dins la comunitat de ball.
Així, el disseny de la sabata de salsa no només resol una necessitat tècnica; contribueix a modelar el cos, l’autopercepció i la manera d’habitar una comunitat cultural.

Bibliografia
Mauss, M. (1979). Sociología y antropología. Tecnos. (Obra original publicada el 1934)
Miller, D. (2010). Stuff. Polity Press.
Washburne, C. (2008). Sounding salsa: Performing Latin music in New York City. Temple University Press.